Als seus 84 anys, el lleidatà Ignasi Anglarill Miró manté la humilitat que ha marcat la seua trajectòria, sempre allunyat dels focus del món de l’esport. Nascut a Montornès de Segarra el 1941, la seua implicació en el bàsquet va més enllà de la pista, sent un dels pares de l’actual Lliga ACB i principal impulsor del projecte Bàsquet a les presons per introduir la pràctica esportiva als centres penitenciaris.

La seua relació amb l’esport va començar com a aficionat i gairebé per casualitat. “No he estat mai un gran jugador, simplement m’agradava anar a veure partits i en un vaig fer amistat amb Ramón Pericay”, que li va proposar col·laborar amb l’equip de La Salle, a Barcelona, primer com a delegat i, més endavant, assumint la presidència en el millor moment de l’entitat (vegeu el desglossament). Però el seu focus sempre ha estat centrat en les persones, i a mitjans dels anys 80 va entrar a col·laborar a La Model de la mà de Montserrat Aguilar, nascuda a Guimerà i voluntària al centre penitenciari, que el va convidar a passar-hi els dissabtes ajudant els interns. “Aleshores les presons eren molt dures, hi havia gent que s’hi passava 30 o 40 anys”, relata, malgrat que també assenyala que “entre els funcionaris hi havia bones persones, no tots van amb el garrot com la gent s’imagina”.

Bàsquet a les presons va començar com una proposta informal del llavors director de La Model, Santiago Martínez Cadarso, que coneixia el passat esportiu d’Anglarill i li va suggerir ensenyar bàsquet als presos. La Federació Catalana de Basquetbol s’hi va sumar el 1987 amb classes d’entrenadors i àrbitres i al cap de poc va nàixer el CB Llibertat, format íntegrament per interns. El primer partit va ser el 1988 a Olesa de Montserrat, convertint-se en el primer equip esportiu penitenciari de l’Estat espanyol a sortir de la presó per disputar un partit amb altres jugadors. “Va ser un gran impacte, familiars dels presos els van poder veure i encara se’m posa la pell de gallina al recordar-ho”, admet l’impulsor del projecte. Els partits fora de La Model es van repetir aquell mateix any a Girona i Barcelona, a més d’haver-se replicat el mateix model anys després en altres presons catalanes.

Amb el pas del temps, Anglarill s’ha anat apartant de la gestió esportiva, però no del seu compromís social. Fa 35 anys que organitza partits al seu Montornès natal amb residents del Cottolengo del Padre Alegre. Cada estiu es reuneixen una cinquantena d’usuaris amb veïns del poble per jugar a futbol. A aquella jornada solidària es va afegir fa 15 anys una altra amb les Missioneres de la Caritat de Calcuta que treballen amb nens del Raval. “Fem sortides a la piscina de Verdú i després venen a Montornès a dinar i els fem animació infantil”, subratlla Anglarill. La pandèmia va interrompre l’activitat, però confia a poder reprendre-la aquest estiu.

Dissabte passat, Montornès de Segarra va homenatjar el recorregut vital i solidari de l’activista, encara que ell vol evitar reconeixements deixant clar que “tot el que he fet ha estat gràcies a molta gent que ha col·laborat”. Recorda noms del món del bàsquet com Andreu Font i Joan Soler, però també els veïns de Montornès que cada any es bolquen en les seues accions. “Hi ha persones que han fet coses més importants que jo i ningú no les recorda. Estic molt emocionat i agraït per tot el que he rebut últimament”, conclou.

Va presidir La Salle Barcelona, un dels fundadors de l’actual Lliga ACB

Al marge del vessant solidari, Anglarill va desenvolupar durant dècades una intensa tasca com a dirigent esportiu. Va arribar a presidir durant 18 anys el Club La Salle Barcelona de bàsquet, entitat amb la qual va aconseguir l’ascens a Primera divisió, la màxima estatal, la temporada 1980-81 amb un equip format íntegrament per jugadors del mateix col·legi i sense estrangers, un fet poc habitual al bàsquet de l’època. Durant aquells anys va destacar especialment per la seua aposta per la formació de jugadors i per la seua contribució al desenvolupament del bàsquet de base, així com en el procés fundacional de l’actual Lliga ACB, de la qual va ser un dels fundadors.“Quan va nàixer l’ACB, La Salle era l’equip més modest i treballàvem molt diferent dels equips d’elit, centrats sobretot en l’esport base”, explica. El club barceloní va assolir el zenit del bàsquet estatal sense comptar amb jugadors de primer nivell, ni estrangers i sense les instal·lacions de la majoria de rivals. La clau d’aquest equip, que només va estar una temporada a la màxima categoria, va ser l’afició. “Els seguidors d’equips de poble o de barri veuran els partits independentment de la categoria o de qui jugui”, assegura l’activista.Posteriorment va continuar la seua trajectòria a la Federació Catalana de Bàsquet, etapa per la qual va ser reconegut.